Us deixo aquí amb dos grans del jazz actual: el saxofonista Joshua Redman i el trompetista Roy Hargrove. Darrerament estic enganxadísim a la música d'aquest últim. Pur foc.



Bon cap de setmana!

Esquerra Independentista ha assolit, finalment, 1692 signatures de suport a la seva candidatura. En concret, s'han aconseguit 934 signatures d'aval de la candidatura de l'Uriel Bertran a la secretaria general i 758 per a en Jaume Renyer com a candidat a la presidència. Ambdós, doncs, superen amb escreix el mínim de signatures requerides (507). La sorpresa per a molts, per descomptat, és l'èxit de la recollida per a l'Uriel, que s'ha situat com el segon candidat a la secretaria general amb més avals, apareixent així com el rival més ferm d'en Joan Ridao a aquest càrrec. Quant a en Jaume, trobo que, tot i ser el candidat a la presidència amb menys avals, és un èxit que s'hagi situat a tan poca distància d'algú tan conegut i ben valorat com l'Ernest Benach, i no tinc cap dubte que amb un mes de campanya per davant aconseguirà retallar diferències i aconseguir un bon resultat. Tot i així, és evident que el segon candidat a la presidència amb més avals és en Joan Carretero, i cal felicitar-lo per tal èxit.

Com, per descomptat, cal felicitar també la candidatura de Gent d'Esquerra, que és de llarg la que més avals ha obtingut: 2232 per a en Joan Puigcercós com a candidat a la presidència, 2232 per a en Joan Ridao com a candidat a la secretaria general. És evident que tenir tot el suport de l'aparell i del gruix de l'estructura territorial del partit, amb tots els recursos que això comporta, ha ajudat i molt. Però això no els hi treu mèrit. Si de cas, afegeix mèrit a les candidatures de canvi, que sense aquests recursos ni aquest suport de l'estructura del partit han sigut capaces d'obtenir un excel·lent gruix d'avals i de superar l'altra candidatura oficialista, encapçalada per en Benach i en Niubó. Ara que anirem a un procés electoral anònim, descentralitzat i democràtic, de ben segur que el pes de l'aparell comptarà molt menys i, aleshores sí, podrem veure el suport real de cada candidat. Jo estic convençut que en Jaume farà un bon resultat i que donarà una sorpresa a més d'un, i encara estic més convençut que l'Uriel guanyarà la secretaria general. Si sense el suport de l'aparell s'ha situat a 1300 signatures d'en Ridao (que si que comptava amb aquest suport), què no hem d'esperar quan, com dic, el pes de l'aparell ja no sigui tant, com serà el cas de les primàries del 7 de juny? Sobretot veient que els rumors apunten a que hi ha simpatitzants i membres de Gent d'Esquerra que comencen a pensar en la possibilitat de votar l'Uriel com a secretari general sense deixar de votar en Puigcercós com a president.

Aquestes eleccions seran ben estranyes. Com el partit en si. Per això em refermo més que mai en la meva aposta pel cavall bo en comptes de pel cavall pretesament guanyador. Perquè si al nostre país hi ha un partit on es pot alçar la veu i (mal que bé) imposar les opcions que venen de baix per sobre de les que venen de dalt, aquest és sens dubte Esquerra.

En Manel Mas és un d'aquells personatges que a un li fan pensar que els socialistes tenen, a Catalunya, la vènia per a fer el que els hi vingui de gust sense més conseqüències. Sobretot si ho comparem amb el primmirament amb el que han d'anar els dirigents d'Esquerra a l'hora de dir i fer les coses. Que en Mas demana “el cap” d'una periodista de qualitat com la Mònica Terribas només perquè els seus programes no son un espai de propaganda gratuïta del PSC? No passa res! Que a més el bon home es nega a rectificar ni a demanar disculpes? Què hi farem! I no és, ja se sap, un cas únic: encara recordo quan el cap de comunicació de Montilla va amenaçar un periodista de La Vanguardia.

És aleshores quan un es planteja què passaria si tots aquests estirabots els protagonitzessin un Puigcercós, un Carretero, un Niubó o un Uriel (per a ser respectuós amb totes les sensibilitats pre-congressuals). Segurament, al dia següent el seu nom aniria arrossegat pel terra de la opinió pública gràcies a la plural i objectiva premsa catalana, tan amiga d'Esquerra ella.

Però ben mirat, en Manel Mas és també una d'aquelles persones que demostren que Catalunya és realment una terra d'oportunitats: si algú tan impresentable ha arribat tan lluny, vol dir que la nostra nació no posa massa impediments a la gent a l'hora de triomfar. O això, o que els impediments se li posen a la gent preparada i seriosa, en tant que els mediocres i els impresentables son els que triomfen. Veient la qualitat general de la nostra classe política, no se què pensar. De fet, prefereixo no pensar-hi.

A l'anterior article deixava explicada la concepció del republicanisme que actualment domina el panorama dels estudis republicans: la del republicanisme com una tradició centrada en la reivindicació de la llibertat entesa com a no-dominació. I explicava, a més, quina és la concreció del terme “dominació” que, al meu propi parer i al de un nodrit grup de pensadors de casa nostra, quadra més amb la que es pot trobar als clàssics de la literatura republicana: “dominació” com a “dependència social”. Aquell qui, per viure en societat, ha de demanar permís a altres persones per a prendre decisions ja que si no s'arrisca a veure's expulsat de la societat, no és lliure. Es veuen en aquesta situació les dones a les societats patriarcals, els dissidents dins les tiranies, els lliurepensadors dins les teocràcies o, especialment, els pobres respecte dels rics a les societats classistes. La propietat, en aquest panorama, apareix com a fonament indispensable de la llibertat: només qui viu de la seva propietat pot viure sense el permís dels altres.

Com es relaciona aquest ideal republicà de llibertat amb el socialisme? Durant la major part de la seva història, ambdós projectes han caminat per separat. El socialisme, en el sentit més pur de la paraula, equival a l'abolició de la propietat privada. Això és el que unifica tots els models de socialisme històricament existents fins pràcticament el final de la Segona Guerra Mundial. Diferents quant a mitjans i quant a concepció del timing en l'assoliment de l'objectiu d'abolir la propietat privada, el fet és que tots els socialistes anteriors a les dues Guerres Mundials coincidien en aquest punt: calia eliminar la propietat privada.

A priori, res més antirepublicà: si el fonament de la llibertat es troba en la propietat privada, abolir-la equival a abolir la llibertat. Però això és una concepció equivocada de les coses: la propietat privada només és el fonament de la llibertat en aquelles societats on existeix la propietat privada. En una societat de propietaris, aquell qui no és propietari depèn dels que si que ho són, i per tant manca de llibertat. Aristòtil i molts altres republicans advertiren aquest punt, tot assenyalant que els no-propietaris havien de ser exclosos de la política i fins i tot de la ciutadania, ja fos de iure o de facto, degut a que el seu judici polític no era de fiar pel fet d'estar condicionat per la seva situació de dependència. Els republicans demòcrates, com ara Pericles, assenyalaren justament en la direcció contrària: el que calia fer era redistribuir la propietat de manera que tothom podés gaudir-ne de la suficient com per a ser lliure.

A la societat grega i a la romana, la propietat era fonamentalment la propietat agrària. Fins i tot als flamants Estats Units del segle XVIII, un republicà demòcrata com Thomas Jefferson xifrava el seu ideal social en una “democràcia republicana de petits propietaris agraris”. Però ja aleshores l'existència de grans masses de desposseïts i la implantació del model econòmic capitalista feien obsoleta aquest projecte d'universalitzar la propietat agrària i amb ella la llibertat. Sorgeix, aleshores, un projecte alternatiu: que sigui l'Estat qui garanteixi, directament, el dret a l'existència (la frase és de Robespierre) dels seus ciutadans. La fórmula més precisa d'aquest nou projecte republicà serà la que presentarà l'independentista nord-americà Thomas Paine: l'Estat ha de gravar la propietat de la terra i, amb els ingressos percebuts, ha de pagar a tot ciutadà adult una renda que li permeti viure en llibertat independentment de qualsevol circumstància relacionada amb la seva sort, la seva riquesa o el seu estatus. L'antecedent més clar, doncs, de la proposta que avui dia pren el nom de Renda Bàsica de Ciutadania.

Karl Marx i Friedrich Engels, republicans demòcrates alemanys, proposaren en canvi una altra solució: abolir la propietat privada. És a dir, el socialisme. I ho feren sobre dues consideracions. La primera, que la solució de redistribuir de manera igualitària la propietat sempre s'ha mostrat com a incompleta, acabant sempre per existir grups marginats de la distribució de la propietat que cauen sota la dependència dels propietaris. I la segona, que la pròpia dinàmica del capitalisme feia inviable aquesta solució, degut a que aquella forçava necessàriament a la concentració de la riquesa en cada cop més poques mans i a la despossessió de capes creixents de la població que anaven engruixint progressivament les files del proletariat, és a dir, de la classe composta per la gent que havia de vendre la seva força de treball degut a que mancava de mitjans de producció propis (de propietat). Només abolint la propietat s'aconseguiria arrencar l'arrel de la dependència dels proletaris: una societat on tot fos de tothom seria una societat on ningú dependria de ningú. Per dir-ho amb Marx, seria “una societat on el lliure desenvolupament de cadascú seria la condició del lliure desenvolupament de tots”.

Marx i Engels no foren els únics en protagonitzar aquest matrimoni entre republicanisme i socialisme, però foren sens dubte els seus teòrics més importants. I aquell vell ideal utòpic i inofensiu d'abolir la propietat privada, confinat pràcticament als llibres de filòsofs un pel ingenus, es convertí de cop i volta en la força política que a Europa heretà la trempera del republicanisme democràtic que es desfermà sobre el Vell Continent arrel de la Revolució Francesa. Un per un, els vells partits republicans democràtics anaren perdent naturalment el seu espai i el seu suport popular en favor dels partits socialistes. Catalunya, dominada per l'anarquisme, en fou una excepció, i fins ben entrada la Guerra Civil no existí al país un partit socialista capaç de rivalitzar en suport popular amb Esquerra Republicana de Catalunya, un partit republicà democràtic old style.

Avui dia, resulta difícil valorar si aquest matrimoni entre socialisme i republicanisme és encara viable. Particularment, perquè resulta difícil precisar què és i què no és el socialisme. Si per socialisme entenem el que entenien Marx, Engels i els seus contemporanis (és a dir, l'abolició de la propietat privada), idealment podem seguir veient una solució òptima al problema de la dependència material. Però només idealment. Perquè els problemes que comporta abolir la propietat privada poden ser, en termes d'eficiència econòmica, gairebé insalvables. La fallida de les economies socialistes de l'Europa de l'Est n'és un bon exemple, i la teorització al respecte és nombrosa i apunta convincentment cap a la superioritat del capitalisme (si més no, d'una certa mena de capitalisme) en termes d'eficiència econòmica. És cert que hi ha tota una línia de treball oberta a propòsit de la possibilitat d'implantar una mena de “socialisme de mercat” que combini la propietat col·lectiva dels mitjans de producció amb una economia de mercat que asseguri la competitivitat i amb ella l'eficiència, però aquests models de socialisme de mercat son encara, al meu inexpert parer, construccions teòriques poc o gens aplicables a la realitat i, sobretot, difícils de defensar en el mercat electoral.

Però fa temps que a Europa i arreu del món un “socialista” ja no és únicament algú reivindica l'abolició de la propietat privada. Arreu d'Europa, els partits “socialistes” majoritaris disten molt de ser socialistes en aquest sentit. Des de la Segona Guerra Mundial ençà, el socialisme eurooccidental realment existent s'ha orientat cap a la realització de reformes dins el sistema capitalista, fetes amb l'ànim de corregir les seves injustícies, d'assegurar la igualtat d'oportunitats i (i això és important de cara al tema que ens ocupa) aconseguir eliminar les situacions de penúria econòmica causades per la dinàmica del capitalisme. És a dir, allò que també des d'aleshores ençà s'ha anomenat “socialdemocràcia” i que a Estats Units rep el nom, paradoxal des d'un punt de vista europeu, de liberalism.

Aquest socialisme, desvinculat ja de la pretensió d'abolir la propietat privada, estaria directament relacionat amb la defensa d'allò que s'ha donat en conèixer com a Estat del Benestar; particularment, en la seva versió més universalista i igualitària, aquella que es pot apreciar als països escandinaus. En l'Estat del Benestar socialdemòcrata podem trobar molts elements interessants per a l'ideal republicà: la universalitat en l'accés a l'educació i a la sanitat, les mesures de discriminació positiva, les generoses beques als estudiants menys dotats econòmicament o les eficients polítiques d'accés universal a l'habitatge son, sens dubte, elements que ajuden a conformar un panorama favorable a la universalització de la llibertat republicana.

Però respecte del mateix ideal d'universalització de la llibertat republicana hi ha un forat negre consubstancial a aquest model d'Estat del Benestar: els subsidis condicionats. Em refereixo a, per exemple, el subsidi d'atur. Es tracta d'ajuts que l'Estat ofereix a persones en situacions extremes de dependència amb ànim d'ajudar-les a tirar endavant. El fet és, però, que en no poques ocasions creen noves situacions de dependència o agreugen les ja existents. Així, algú que vulgui rebre un subsidi d'atur ha de passar pel sedàs d'una maquinària burocràtica que decideix si el sol·licitant és mereixedor, o no, del subsidi, la qual cosa comporta clarament un estat de dependència. A més, es tracta de subsidis que tot sovint (tot i que no és el cas del de l'atur) s'ofereixen a les “famílies”, i no als individus, de manera que els membres d'una família solen acabar depenent (encara més) del breadwinner, normalment l'home. I per si fos poc, en raó del seu caràcter condicional, es tracta d'ajuts que no s'atorguen en el moment en que comença la situació de penúria sinó més tard, quan aquesta s'ha certificat. Podem imaginar el que això comporta per a un treballador assalariat: no saber què passarà a final de mes i, per tant, haver de plegar-se sistemàticament al que decideix el seu patró.

Per això, nombrosos autors de sensibilitat republicana (molts d'ells membres o simpatitzants de partits de tradició socialista) venen defensant des de fa un parell de dècades la que a dia d'avui és la proposta progressista més musculada des d'un punt de vista teòric: la Renda Bàsica de Ciutadania. La RB és un ingrés pagat per l'Estat a cada membre de ple dret de la societat o resident, fins i tot si no vol treballar de forma remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre, altrament, independentment de quines puguin ser les altres possibles fonts de renda, i sense importar amb qui convisqui. És a dir, una versió actualitzada del “dret a l'existència” que segons els republicans demòcrates dels segles XVIII i XIX havia de garantir l'Estat, i que vindria a millorar (i no a substituir, com erròniament pensen alguns) l'Estat del Benestar.

Tot això és una exposició succinta de quina ha sigut la relació històrica i teòrica entre el socialisme i el republicanisme democràtic. Una relació, doncs, que no ha sigut regida per la contradicció que en Renyer afirma que existeix entre ambdues tradicions, sinó per una indiferència mútua que finalitza el segle XIX, quan el socialisme apareix com un possible mitjà per a realitzar l'ideal de tallar els vincles de dependència material entre els individus i, així, d'universalitzar la llibertat republicana. Proclamar-se socialista no és, doncs, contradictori amb proclamar-se republicà. Ni ho és per a un militant d'Esquerra, ni ho serà per Esquerra si decideix (per exemple) entrar a la Internacional Socialista o proclamar-se com a partit socialdemòcrata. Una altra cosa és si seria adequat que ho fes. D'això ja en parlarem al final d'aquesta sèrie.

Bé, de fet em donen un accèssit. I és que l'Institut d'Estudis Catalans ha decidit donar-me l'accèssit en el Concurs de Joves Sociòlegs d'enguany pel meu treball Propietat i llibertat al pensament social grecollatí, on repasso les arrels gregues i romanes de la tradició republicana i la seva influència sobre el pensament sociològic posterior en matèries com ara la lluita de classes o les condicions materials de l'autonomia personal. Curiós que m'arribi en un moment en que estic parlant del tema amb l'amic Renyer. Felicitats, per cert, a la guanyadora del Concurs, la Laia Castelló, que ha obtingut el guardó amb un paper sobre el treball domèstic assalariat.

Què per què poso una foto d'en Narcís Sastre? Perquè ell també ha sigut premiat, en el seu cas com a geògraf, i perquè ha tingut l'amabilitat de recollir el premi per mi ara que estic exiliat a Escòcia.