El Bloc d'en Lluís Pérez

Tothom qui tenim la sort d'haver nascut en un ambient de raonable benestar, sense guerres al voltant ni violència ni misèria a casa, recordem els nostres dies d'adolescents com una època en que el nostre ventall d'eleccions s'amplia considerablement respecte de la infantesa i en el que, tanmateix, no se'ns demana gaire més responsabilitat que quan som nens petits: poques eleccions semblen tenir un cost especialment alt quan un encara està a l'institut. Si em gasto la setmanada en ximpleries, el pitjor que em pot passar és que vagi amb l'aigua al coll fins la setmana següent. Si suspenc un examen, tot es reduirà a que hauré de passar-me unes quantes setmanes estudiant per recuperar-ho.

Aquests dies hem pogut veure la caverna espanyolista traient escuma per la boca en motiu de la visita oficial del ministre espanyol Moratinos a Gibraltar. El penyal de Gibraltar és, i mai millor dit, una autèntica pedra a la sabata del nacionalisme espanyol. No ja pel fet que l'estatus del penyal posa dels nervis els espanyolistes més viscerals, sinó perquè el tractament que aquests donen a la qüestió del penyal condensa totes les inconsistències analítiques del seu discurs; en especial, del seu discurs referit als independentismes de la perifèria de l'Estat, com el gallec, el basc o el català. Segons les versions més elaborades del discurs espanyolista, la independència dels Països Catalans, del País Basc o de Galícia seria ilegítima fins i tot si comptés amb el suport d'una majoria de votants d'algun d'aquests territoris, per alguna d'aquestes raons o per diverses d'elles alhora:

1) Perquè l'important d'un Estat no és el projecte nacional que representa sinó, sobretot, que sigui un Estat de Dret i democràtic, que garanteixi els drets i les llibertats dels individus. La independència només estaria justificada en casos en que els drets democràtics elementals siguin violats de manera reiterada sobre un col·lectiu establert en un territori. Com d'entrada l'Estat espanyol és de Dret i democràtic, la independència d'algun dels seus territoris seria actualment il·legítima.

2) Lligada amb l'anterior: el dret internacional es basa, entre d'altres coses, en una forta presumpció a favor de la integritat territorial dels Estats. Només una forta i continuada violació dels drets elementals de la seva població, o d'una part de la seva població, podria servir a la comunitat internacional per revocar totalment o parcial aquesta integritat territorial, ja sigui per exemple envaint el territori de l'Estat, ja sigui autoritzant la secessió d'una part del mateix.

3) En el cas dels Països Catalans, qualsevol pretensió de basar les reivindicacions independentistes en referències a la situació de sobirania anterior a 1714 és infundada, per diverses raons: estaríem parlant del segle XVIII, i no és raonable considerar que fets esdevinguts fa 300 anys hagin d'influir sobre l'estatus polític d'un territori avui dia.

No crec que cap dels tres arguments sigui gaire sòlid, per raons que ja he exposat en altres ocasions, però el punt important a considerar aquí és que els espanyolistes no poden sostenir cap d'aquests tres arguments contra les reivindicacions independentistes que s'esdevenen al seu Estat sense, implícitament, reconèixer la legitimitat de la sobirania britànica sobre Gibraltar. Per un cantó, Gibraltar és un territori autònom del Regne Unit, amb el seu propi parlament escollit democràticament pels ciutadans del penyal, amb la qual cosa tot moviment de fronteres amb l'Estat espanyol seria injustificat si s'atén al primer i al segon argument que he exposat. D'altra banda, Gibraltar pertany al Regne Unit des del mateix moment que Catalunya va ser annexionada de facto a Castella, i com a fruit de la mateixa guerra, amb la qual cosa els "drets històrics" dels catalans sobre el seu territori no poden ser ni massa més ni massa menys fundats que els drets dels espanyols sobre el territori de Gibraltar.

Tal contradicció ha donat lloc a situacions ben divertides. Explica López Tena, en un genial article sobre la qüestió, que el govern espanyol va haver de retirar la demanda que el Tractat de Lisboa contemplés la inviolabilitat de les fronteres dels Estats de la UE, atès que els britànics van encarregar-se de recordar que això desautoritzava les reivindicacions espanyoles sobre el penyal. També aquests dies hem pogut veure el president del PP, Mariano Rajoy, mirant de fer-se el graciós tot dient que Moratinos havia aconseguit un hit diplomàtic en ser el primer ministre d'afers exteriors que fa una visita oficial "al seu propi país"; una broma que entra en contradicció amb el que tants i tants espanyolistes diuen quan un afirma que el seu país són els Països Catalans i no Espanya: "mira el teu DNI". Si l'estatus jurídic del territori, i no la voluntat, és el que defineix la pròpia nacionalitat i el propi país, aleshores o els catalans que no ens sentim espanyols no ho som pas, o bé el ministre Moratinos estava efectivament de visita a un altre país quan va trepitjar el penyal. Una de dues, senyor Rajoy. Tot i que no està de més recordar que la voluntat d'una abassegadora majoria de gibraltarenys és la de romandre sota la sobirania de la "pèrfida Albió".

Gerardo Pisarello

El pasado mes de junio se cumplió el bicentenario de la muerte del activista inglés Thomas Paine. Agudo polemista, inventor frustrado e infatigable impulsor del republicanismo democrático e internacionalista en el contexto de las grandes revoluciones del siglo XVIII, su figura ha concitado pasiones encontradas. Celebrado por asociaciones populares y organizaciones de trabajadores, ha sido denostado y minimizado por conservadores de toda laya. Este año, la prestigiosa editorial británica de izquierdas, Verso, ha reeditado dos de sus escritos más célebres: Sentido Común (Common Sense) y Derechos del Hombre (Rights of Man), posiblemente el primer alegato moderno a favor de la consagración de derechos humanos civiles, políticos y sociales universales. Al mismo tiempo, un comentarista de Oxford no ha dudado en sostener, al reseñar una reciente biografía escrita por John Keane, que era “amargo y egoísta”, y que “el mundo moderno sería un sitio mejor” si Paine “hubiera permanecido tranquilo en su casa de Thetford”. Hasta Barack Obama ha contribuido a extender la ambigua leyenda que rodea su figura, al citar palabras suyas en su discurso inaugural, pero sin mencionarlo de manera explícita.

A pesar de su deliberada marginación de la historia oficial, la adhesión y el encono suscitados por Paine no son nuevos. A lo largo de los dos últimos siglos, ha sido rescatado, una y otra vez, por librepensadores, socialistas, comunistas y demócratas radicales, en diferentes épocas y lugares. Ha inspirado a escritores como Walt Withman, Herman Melville o Mark Twain, a líderes populares como Thomas Jefferson o el uruguayo José Gervasio Artigas, a activistas como la anarquista Emma Goldman o el preso negro Mumia Abu Jamal, a historiadores como Edward P. Thompson o Eric Hobsbawm, e incluso a cineastas como R. Attenborough o a músicos como Dick Gaughan, quien llegó a dedicarle una balada. Para el pensamiento reaccionario y para no pocos voceros de las clases dominantes, Paine ha sido en cambio la encarnación de todo aquello que detestan y temen. Por eso han intentado presentarlo como un “borracho”, un “arribista”, un “alborotador” o, en palabras del presidente Theodore Roosevelt, inspirador de la “política del garrote” en América Latina en la primera década del siglo XX, un “inmundo ateo”. Claro que no todos han sido igual de toscos. Ronald Reagan, por ejemplo, invocó a Paine en un discurso y, consciente de su prestigio como revolucionario, lo utilizó para justificar su propia “revolución conservadora”.

¿Pero quién es este personaje, que ni siquiera fue un pensador sistemático o un dirigente de primera línea, pero cuya voz sigue resonando en las generaciones actuales? ¿Cómo explicar este recurrente retorno de Paine por encima del olvido y la tergiversación deliberados? Para responder a estos interrogantes, quizás haya que comenzar por mencionar los modestos orígenes del activista inglés. Su padre era un viejo cuáquero, fabricante de corsés, y él mismo realizó varias incursiones frustradas en pequeños negocios para acabar con un puesto de oficial de aduanas. Su formación política no tuvo lugar en altos círculos intelectuales, sino que se forjó a través de lecturas privadas, de una corta experiencia como maestro de escuela y de la asistencia a clubes de debate. Sus orígenes cuáqueros y su propia experiencia vital contribuyeron a que arraigara en Paine un talante racionalista con fuertes implicaciones igualitarias y una espontánea simpatía por la gente de abajo. Uno de los primeros artículos que se le conocen, precisamente, se dirigía a denunciar el aumento del coste de la vida y su impacto en los sectores de menos recursos. “Los ricos, cómodos y prósperos –dejó escrito- pueden pensar que he pintado un escenario inverosímil, pero si descendieran a las regiones de la necesidad, al círculo polar de la pobreza, se encontrarían con que sus opiniones cambian con el clima”.

De haber permanecido en su pueblo natal, es muy probable que Paine, como ha apuntado Hobsbawm, sólo hubiese sido recordado en una alguna extraña tesis doctoral. Una mezcla de causas y azares quiso en cambio que conociera a Benjamin Franklin, cuyos experimentos con la electricidad despertaron su interés y a quien impresionó por la agudeza de sus comentarios. Franklin lo entusiasmó para que emigrara a Norteamérica. A resultas de ello, Paine desembarcó en Filadelfia en 1774, con treinta y siete años. Allí, gracias a las recomendaciones de Franklin, llegó a ser editor de la Pennsylvania Magazine. Desde sus páginas, defendió con audacia una serie de posiciones totalmente minoritarias en aquella época: la condena de la esclavitud, el rechazo de la política británica en la India, la defensa de los derechos de la mujer o la crítica de prácticas aceptadas como el duelo o la crueldad con los animales. A medida que la situación social y política de las colonias fue derivando hacia un creciente enfrentamiento con Inglaterra, el nombre de Paine fue ganando protagonismo. Frente a una mayoría de posiciones críticas pero no rupturistas, como la del propio G. Washington, Paine publicó en 1776 Sentido Común, una encendida y eficaz defensa del derecho a la rebelión y a la independencia. Inmediatamente, el ensayo se convirtió en un impresionante éxito de difusión (precisamente, las palabras citadas por Obama en su discurso inaugural provienen de este escrito).

Tras su fulgurante participación en la lucha contra el imperio británico, Paine pasó de ser un pobre artesano inglés a convertirse en un intelectual ampliamente reconocido. Trabó amistad con Thomas Jefferson, por ejemplo, lo que le permitió contribuir a la redacción de la Declaración de la Independencia de 1776. Paine era un decidido partidario de incorporar una cláusula contra la esclavitud, pero la propuesta fue retirada tras las objeciones de algunos Estados traficantes de esclavos. También participó en la redacción de la Constitución de Pennsylvania del mismo año, considerada uno de los textos más avanzados de la época desde un punto de vista democrático. Cuando la revolución, sin embargo, comenzó a adoptar un giro conservador a resultas de la presión de las nuevas oligarquías agrarias, industriales y financieras que gestionaron la posguerra, Paine comenzó a distanciarse de la arena pública y a refugiarse en algunos de sus proyectos personales favoritos: el diseño de un puente de hierro de un solo arco y la experimentación con un tipo de velas que no echaban humo.

Con el objeto de promocionar sus inventos y la propia revolución, viajó a Inglaterra y Francia. Pero su destino estaba lejos de la ciencia o la diplomacia. A los disparos de Lexington sucedieron los estruendos de la Bastilla, que lo impresionaron vivamente. En respuesta, precisamente, a las diatribas de E. Burke contra la “violencia plebeya” de la revolución francesa y contra los supuestos racionalistas y universalistas que inspiraban los hechos de París, Paine escribió Derechos del Hombre. Allí, valiéndose de su estilo claro y punzante, embestía contra la monarquía y contra los fundamentos aristocráticos del sistema político británico, al tiempo que defendía la superioridad del constitucionalismo republicano y democrático. Pero abogaba, además, por un programa de derechos sociales que asegurara a todos disfrutar de las condiciones materiales para el ejercicio de las libertades públicas. El nuevo escrito tuvo un fuerte impacto en diferentes organizaciones republicanas democráticas inglesas, que lo tomaron como bandera. Al igual que con Sentido Común, Paine les cedió los derechos de autor. La reacción gubernamental, sin embargo, no se hizo esperar: una proclamación real lo declaró culpable del delito de sedición.

Cuando la Inglaterra monárquica se abalanzó sobre Paine, éste encontró cobijo en la Francia revolucionaria. Su desconocimiento del francés y los contactos hechos desde América contribuyeron a que se vinculara con el círculo de los moderados girondinos. Junto a Condorcet, fundó una sociedad republicana, ya en 1791. “En razón de mi ansia de honor y dignidad para la especie humana –escribió a Sieyès- del disgusto que profeso al ver a hombres maduros dirigidos como niños; en atención al horror que me inspiran todos los males que la monarquía ha sembrado sobre la tierra: la miseria, las exacciones, las guerras, las masacres con las que ha aplastado a la humanidad; a todo ese infierno, en fin, de la monarquía, yo le he declarado la guerra”. Su relación con el ala jacobina fue controvertida. A pesar de su abierto compromiso con la profundización de la república democrática, receló de una supuesta “razón de estado revolucionaria” construida sobre la justificación de las “manos sucias” y del uso oportunista de la legalidad. Su percepción de que los límites ético-políticos del proceso revolucionario se relajaban le llevó a escribir a G. Danton, en 1793: “He perdido la esperanza de ver cumplido el gran proyecto de la libertad europea. La causa de mi desesperación no reside en la coalición de potencias extranjeras, ni en las intrigas de aristócratas y sacerdotes, sino más bien en el descuido con el que se han llevado los asuntos de la revolución”. Estas diferencias se consolidarían con el juicio a Luis XVI. Contra la opinión de prestigiosos dirigentes republicanos, Paine se opuso a la ejecución del rey y propuso en su lugar que se lo encarcelara para luego desterrarlo a Estados Unidos. Esta posición lo acabaría de enfrentar con los jacobinos, que lo confinaron en la prisión de Luxemburgo, donde permanecería durante casi un año. Al igual que importante figuras como M. Robespierre o J.P. Marat, Paine era un enérgico adversario de la pena de muerte y de la crueldad del sistema penal. Pero pensaba que una actitud así debía informar con igual escrúpulo la actuación revolucionaria. “Una avidez por castigar –razonaría- es siempre peligrosa para la libertad. Ello conduce a los hombres a violentar, malinterpretar y abusar incluso de la mejor de las leyes. Aquel que asegura su propia libertad, debe proteger incluso a su enemigo de la opresión, porque si viola ese deber, establece un precedente que a él mismo llegará”.

A pesar de su encarcelamiento, Paine no renunció a sus convicciones revolucionarias. Con la caída de Robespierre y la reacción termidoriana, fue liberado y readmitido en la Convención. En uno de sus primeros discursos, denunció de modo inapelable el proyecto de Constitución redactado por Danou y Boissy d’Anglas, en el que, entre otras cuestiones, se preveía el voto censitario. “Un país gobernado por los propietarios –dijo en aquella ocasión, ratificando sus convicciones igualitarias- corresponde al orden social; aquel donde gobiernan los no propietarios, al estado natural”. En la línea del republicanismo avanzado de su tiempo, Paine advirtió pronto la tensión existente entre la generalización del acceso a la propiedad y una concepción excluyente de la misma que sólo podía engendrar lujos inadmisibles, violencia y corrupción. “El que utiliza su propiedad económica –escribió- o abusa de la influencia que ésta le confiere para desposeer o robar a otros su propiedad, usa su propiedad pecuniaria como el que emplea armas de fuego, y merece que se la quiten”. Su ideal, en este punto, no era el de un igualitarista radical. Más bien se acercaba al de Rousseau y otros republicanos democráticos: una sociedad sin opulencia ni miseria, libre de desigualdades extremas e integrada por pequeños propietarios independientes, capaces de vivir sin el permiso de otros.

Para concretar estos objetivos, y recuperando las banderas enarboladas por los partidarios de Robespierre, Paine publicó en 1797 un breve panfleto titulado Justicia Agraria (Agrarian Justice). En él retomaba el programa social defendido en Derechos del hombre y le añadía la creación de un fondo nacional que permitiera pagar un ingreso incondicional a toda persona que hubiera cumplido los veintiún años, así como un ingreso extra, anual y permanente, a todas las personas a partir de los cincuenta años. Este ingreso, un temprano antecedente de la actual propuesta de una renta básica de ciudadanía, se justificaba, según Paine, como una compensación a la posibilidad de apropiación privada de un bien común como era la tierra. Y si en Derechos del hombre se defendía la financiación de los derechos sociales a través de un impuesto progresivo a la renta, en Justicia Agraria se proponía sufragar el derecho a un ingreso incondicional a través de un impuesto a la herencia “que permitiera sustraer de la propiedad una parte igual al valor de la herencia natural que ha sido absorbida”.

Rodeado de enemigos entre los partidarios de la monarquía y entre las clases propietarias en general, Paine había abierto otro frente de batalla al publicar, también hacia 1795, La edad de la razón (The Age of Reason) un ácido alegato contra el fundamentalismo religioso y las iglesias institucionalizadas. Desde premisas anticlericales aunque no antirreligiosas, Paine intentaba refutar en palabras sencillas la difundida idea de que la Biblia fuese la palabra de Dios. Asimismo, denunciaba en duros términos la frecuente connivencia entre poder temporal y religioso. “Todas las instituciones nacionales de las iglesias –sostenía- no me parecen otra cosa que invenciones humanas establecidas para aterrorizar y esclavizar a la humanidad y para monopolizar el poder y el dinero […] Yo no creo en el credo profesado por la Iglesia Judía, por la Iglesia Romana, por la Iglesia Turca, por la Iglesia Protestante, ni por ninguna Iglesia que conozca. Mi mente es mi propia Iglesia”. A pesar de los múltiples ataques y de las acusaciones de ateísmo que le granjearon este tipo de afirmaciones, Paine fue un deísta convencido. Su crítica no provenía del sarcasmo penetrante e individualista que el pensamiento burgués había utilizado para socavar el andamiaje de irracionalidad sobre el que se sostenía el antiguo régimen. Más bien obedecía a un sentido igualitario y fraterno de la religiosidad, libre, eso sí, de supersticiones, y compatible con los avances de la razón y de la ciencia en general. Su actitud no era, en otras palabras, la de un Voltaire, de cuyo espíritu aristocrático por otro lado carecía. Por el contrario, sus ataques nacían de una concepción profundamente humanista y horizontal de la religión, que con las debidas distancias, recuerda en más de un punto a Spinoza.

La extinción de las viejas energías revolucionarias, en cualquier caso, fue erosionando la esperanza inicial de Paine de una expansión de la causa republicano democrática en Europa. Animado por la elección de su amigo Jefferson, emprendió su regreso a Estados Unidos en 1802. Poco tiempo le llevó constatar el sello oligárquico que el desarrollo capitalista había imprimido a la vida política del país a cuya independencia tanto había contribuido. Su obra, vinculada sobre todo a su posición sobre temas religiosos, constituía ahora el caballo de batalla de los sectores federalistas, convertidos en partido político, en sus ataques contra Jefferson. La fama y la gloria de antaño cedieron entonces al progresivo aislamiento político y al empobrecimiento económico. A pesar de ello, Paine no cejó en utilizar el periodismo como trinchera contra los embates conservadores. En 1803, escribió una serie de artículos en los que atacaba a los federalistas y los acusaba de haber favorecido un peligroso proceso de concentración de poder en manos del ejecutivo. Para apuntalar sus argumentos, no dudaba en calificar al último gobierno de Washington y al de J. Adams como auténticos “reinos del terror”.

Su irreverente crítica de los “padres fundadores” acabó por acentuar su marginación social y política. Relegado, hostigado y censurado en los tres países por cuya libertad había luchado, Paine murió una mañana de junio de 1809. Hasta el último momento de su agonía, un grupo de clérigos lo persiguió e intentó sin éxito arrancarle una frase de arrepentimiento o de conversión religiosa. Contra su última voluntad, le fue negado el entierro en campo cuáquero. A su funeral, que transcurrió en su granja de New Rochelle, sólo asistieron, significativamente, una asistenta con su hijo y una dispersa procesión de irlandeses y de afroamericanos que mostraban así su reconocimiento por quien tanto había defendido sus derechos.

El desafortunado final de Paine, en todo caso, no impediría que su vida y sus ideas continuaran recogiendo encendidas adhesiones y enconada oposición en las generaciones subsiguientes. Aunque no fue un pensador erudito ni un gran líder, fue uno de los más geniales cultivadores del panfleto activista y uno de los más grandes periodistas políticos de la historia. Su sarcasmo y su estilo directo e ingenioso fueron dardos hirientes para sus adversarios y fuente de entusiasmo entre su vasto espectro de lectores. La sencillez de sus orígenes y su temperamento cuáquero, su concepción igualitaria de los hombres, el hecho de formar parte de aquéllos para los que escribía, le permitieron llegar allí donde otros pensadores, acaso más finos y originales, no pudieron hacerlo. Con sorprendente precocidad para su tiempo, Paine defendió derechos que tardarían siglos en consolidarse y que todavía hoy son reiteradamente vulnerados: la libertad de expresión, de conciencia y de culto; las garantías procesales y penales justas; el derecho de asociación y participación política; los derechos sociales; los derechos de colectivos en situación de vulnerabilidad como las mujeres, los pueblos indios o la población afroamericana; el derecho a la autodeterminación de los pueblos; el derecho a la paz e incluso el derecho de los animales a no recibir tratos crueles innecesarios.

Su permanente condición de desclasado, de outsider forzado a cargar con su condición de extranjero allí donde le tocó actuar, lo convirtió además en uno de los primeros teóricos y activistas del cosmopolitismo moderno. En su obsesión por completar lo que llamaba “el círculo de la civilización”, impulsó la libertad republicana en los rincones más distantes del planeta. Censuró enérgicamente el colonialismo en Asia, África y América. Abogó a favor de que Inglaterra, “por su felicidad doméstica” y “por la paz en el mundo”, no poseyera “ni un pie cuadrado de tierra fuera de su propia isla”. Apoyó a los revolucionarios irlandeses y protegió a Francisco Miranda, ideólogo de la independencia en América del Sur. En el proyecto de Constitución que redactó junto a Condorcet, incluyó una cláusula que concedía la ciudadanía francesa a todo hombre que hubiera residido un año en la república.

No fue, desde luego, un pacifista en sentido estricto. Frente a las tiranías de distinto signo, justificó la resistencia armada, y él mismo se alistó en el ejército norteamericano para hacer frente a las tropas reales inglesas. Sin embargo, tuvo perfecta consciencia de que las guerras entre naciones sólo se realizaban en beneficio de las distintas Cortes y sus aliados, y sólo podían propagarse, como le recordó al ministro inglés Shelburne, a expensas de “los campesinos, los pequeños comerciantes y los pobres necesitados de Inglaterra”. Su defensa de un horizonte cosmopolita y de una confederación de repúblicas similar a la propuesta por Kant venía, en todo caso, informada por un agudo sentido del realismo: “Si los hombres se permitieran pensar –dejó escrito en Derechos del Hombre- como deben hacerlo los seres racionales, nada podría parecerles más ridículo y absurdo […] que el estar derrochando para construir navíos, llenarlos de hombres y arrastrarlos por el océano con el fin de comprobar cuál de ellos puede hundir al otro más rápidamente. La paz, que no cuesta nada, puede sostenerse con muchas más ventajas que las que reporta cualquier victoria con todos sus gastos. Pero esto, aunque responde al mejor interés de las naciones, no lo hace al de los gobiernos cortesanos, cuya política habitual es maniobrar para conseguir impuestos, cargos y destinos”.

Tom Paine fue un demócrata radical, y por eso, un revolucionario. Hizo suyas, sin hesitar, las indignadas reacciones de quienes, in extremis, recurrían al derecho de resistencia frente a gobiernos despóticos, a los que en último término reputaba responsables de la irrupción de la violencia social. Nada de ello lo llevó a descuidar la relación entre medios y fines. Por el contrario, siempre entendió que el derecho a la revolución no incluía el derecho a prolongar la crueldad ejercida por sus predecesores. Esa convicción de que la lucha por la propia causa no podía convertirse en represalia de facción, le llevó a cuestionar lo que entendió como una deriva represiva de la revolución francesa. Las frustraciones, empero, nunca le hicieron traicionar la causa a la que entregó su vida. Cuando Franklin dijo “donde está la libertad, allí está mi país”, y Paine le respondió “donde no hay libertad, allí está el mío”, distaba mucho de haber improvisado una respuesta ingeniosa. Con una coherencia inquebrantable, este inquieto vástago de un humilde comerciante, que fue sucesivamente corsetero, maestro, empleado subalterno, tabaquero, periodista e inventor, acabaría conquistando, a la vuelta de los siglos, un lugar emblemático en la historia de los forjadores de los derechos humanos. En esa travesía, renunció a aquellos privilegios que lo hubieran alejado de los sectores en cuyo nombre pretendía hablar. Sus éxitos editoriales le podrían haber procurado una vida sin sobresaltos, que le permitiera desarrollar su afición a la física y la mecánica. Sin embargo, fiel a la austeridad republicana que predicó con tanto ardor, lo donó todo a las gestas que la tea de la revolución encendía en distintos recodos del mundo.

A doscientos años de su muerte, muchas de las injusticias y privilegios que rebelaron a Paine persisten, y otros nuevos, posiblemente más feroces, han hecho su entrada en la historia. Tal vez sea ese espectro de recaída en la barbarie, precisamente, lo que hace que su voz siga interpelándonos tanto tiempo después. En ocasión de una reunión celebrada en Londres para celebrar el aniversario de la revolución inglesa de 1688, Paine propuso un memorable brindis “a la salud de la revolución mundial”, convirtiéndose así en una de las voces pioneras del internacionalismo solidario. En un momento en que la crisis económica, social y ecológica que sacude al planeta vuelve a ese internacionalismo más necesario que nunca, rendir un homenaje republicano a la memoria de Tom Paine es acaso una manera de mantener vivo su legado para las generaciones actuales, salvándolo del olvido o de la burda deformación.

Gerardo Pisarello es profesor de Derecho Constitucional de la Universidad de Barcelona y miembro del Consejo de Redacción de SinPermiso.

Heu vist la cara que se'ls hi ha quedat als líders convergents amb tot això del finançament? Han sortit a fer el paper que se suposava que havien de representar, dient “no” al nou model, afirmant que incompleix l'Estatut, dient que és una entabanada... I tanmateix, alguna cosa fallava en el seu discurs. Justament, la seva cara. No se'ls ha vist convençuts, les seves crítiques no han tingut gaire força. A què es deu? A que el nou model és tan bo com diuen els seus promotors i, realment, els arguments en la seva contra no tenen força? I ara, si és una entabanada. No, el que passa, més aviat, és que en sentir l'Artur Mas aquests dies tothom s'ha fet la mateixa pregunta: per què ara està malament pactar amb el govern espanyol uns quants milionets a tres anys vista i en canvi al 2001, quan manava ell, era “un gran èxit pel país”? Tothom, començant segurament per ell mateix.

Sempre afirmo que en aquest país la gent te la memòria molt curta. De peix. Però tot té un límit. I aquest límit es diu “credibilitat”. No sempre és tot tan fàcil com canviar de discurs quan un està a l'oposició, si més no quan estem parlant de la mateixa cara. Si un dirigent, o una direcció política, aposta pel “peix al cove”, la seva cara queda lligada al “peix al cove” durant una llarga pila d'anys. I no n'hi ha prou amb passar a l'oposició per començar a reclamar a tort i a dret coses com el concert econòmic. La gent, davant coses així, es fa preguntes tan senzilles com “i per què quan manaves feies exactament el contrari del que dius ara?”. Doncs això, companys i companyes. Mireu la cara de l'Artur Mas aquests dies. Mutato nomine, de te fabula narratur. En cristià: canvia el nom, i serà la teva mateixa història. Si no ara, d'aquí a un temps. No massa temps, em temo. Les alegries artificials és el que tenen: que són efímeres.

Fa uns dies llegia al diari Crònica un article d'en Víctor Terradellas, militant de Convergència i un dels rostres públics de les bases sobiranistes del partit. L'article parlava sobre la "falsa dicotomia" entre els avenços socials i nacionals que es preconitza des de certa esquerra (de vegades amb "E" majúscula). De bat a bat, l'article traspua la clàssica asserció que més enllà de les dretes i les esquerres, i fins i tot més enllà de si s'és independentista o no, el que importa és si un està a favor o en contra de "l'emancipació" de la nació catalana. Vaja, que el que importa és allò que se sol anomenar "eix nacional", que "l'eix social" és secundari, i que dins l'"eix nacional" hi caben independentistes i "nacionalistes" en un sentit ampli.

En una cosa estic mitjanament d'acord: la dicotomia entre els avenços socials i els nacionals és relativament falsa. Dic "relativament", perquè no sempre és cert que els avenços nacionals i els socials vagin "en paral·lel", com afirma Terradellas. Que un dia la selecció catalana de futbol arribi a jugar a un campionat mundial de la FIFA serà un gran avenç nacional, però no tindrà cap traducció en el nivell de les polítiques socials; i si un dia d'aquests les escoles d'elit dels Països Catalans deixen de rebre diners del contribuent que haurien d'anar a parar a la pública estarem davant un gran avenç social, però que no tindrà cap correlat immediat en l'avenç de l'emancipació nacional.

Si que és cert, però, que determinats avenços nacionals requereixen d'avenços socials, i viceversa. És difícil d'imaginar que la gent, i més en un país tan pragmàtic com el català, aposti per un projecte d'alliberament nacional que no percebin com a beneficiós en termes immediatament quotidians com el cost de la benzina o la qualitat dels serveis sanitaris. Així mateix, no cal dir que serà difícil reactivar la nostra indústria i fer una inversió forta en educació pública mentre continuem vivint en un Estat que anualment xucla prop d'un 10% del nostre PIB. I doncs, en què quedem? L'eix nacional és prioritari sobre el social? O viceversa? O l'un i l'altre no tenen res a veure? La resposta és que ni sí, ni no, ni tot el contrari.

L'eix nacional i l'eix social són termes genèrics en els que, d'una manera un tant arbitrària, situem dos tipus de debats diferents. Per un cantó, tenim els debats en que la resposta final és o "Països Catalans" o "Espanya"; per un altre, tenim els debats en que la resposta final és "més igualtat" o "més desigualtat" (és a dir, el clàssic debat entre les esquerres i les dretes). Es tracta de debats que, a nivell teòric, són plenament independents: es pot estar a favor de la independència dels Països Catalans i contra la redistribució de la riquesa, i viceversa; o a favor de la oficialitat única del català arreu del país i contra la discriminació de la dona al lloc de feina, i viceversa. Les combinacions són infinites.

Tanmateix, quan baixem de la teoria a la realitat ens trobem amb que alguns (repeteixo: alguns) d'aquests debats s'interrelacionen. Per exemple, és difícil deslligar el debat sobre el dèficit fiscal català del debat sobre la despesa pública. Si una persona de conviccions profundament progressistes, que creu que als Països Catalans cal invertir molts més diners en educació pública, arriba a la conclusió que el dèficit fiscal català és abusiu i frena aquest augment de la despesa en educació; si això s'esdevé, dic, és difícil que aquesta persona no es vegi obligada a lluitar contra el dèficit fiscal per tal de ser coherent amb la seva defensa de l'augment de la despesa pública en educació. I aquest viatge de les conviccions socials a les nacionals es pot recórrer també a la inversa.

Hi ha una altra qüestió amb la que no estic d'acord, i és amb aquesta relació que Terradellas traça implícitament entre independentistes i "nacionalistes", en sentit ampli. Francament, un servidor està cansat de veure "nacionalistes" que a la pràctica tenen pels catalans el mateix horitzó a llarg termini que tenen els suposats "no-nacionalistes" del PSC: una major autonomia, però sempre dins Espanya.

Respecte d'un i altre tema, no puc més que comentar la visió que Víctor Terradellas ofereix de l'Scottish National Party, l'actual partit al govern a Escòcia. Cito textualment:

Efectivament, la capacitat aglutinadora del nacionalisme escocès al si del SNP (Scottish National Party) té la clau en la capacitat de superar diferències polítiques -majors o menors- i situar l'eix central comú en la voluntat d'emancipació de la nació escocesa. Un fet que va defensar i lluitar amb èxit la mítica Winnie Ewing –com explicava en l’entrevista que li va fer l’any 1998 el meu bon amic Francesc de Dalmases-, fundadora del partit i anomenada afectuosament 'mare Escòcia'. Aquest fet va bloquejar qualsevol divisió entre nacionalistes i independentistes fins a l'actualitat i manté encara una línia divisòria clara entre ells i les forces unionistes angleses.

És a dir, que segons Terradellas: 1) l'SNP ha aconseguit bloquejar qualsevol divisió entre "nacionalistes" en sentit ampli i independentistes; i 2) les diferències polítiques (per exemple, s'entén, les que tenen a veure amb la distinció entre esquerres i dretes) s'han superat al si de l'SNP. Es tracta d'una idea que es troba molt estesa entre els nostres paisans, i que visualitza l'SNP com una mena de Front Patriòtic, preocupat únicament per la qüestió nacional i mancat d'un discurs social sigui d'esquerres o de dretes. Res més lluny de la realitat.

Per començar, una simple dada històrica: Winnie Ewing no va fundar l'SNP (quan aquest es va fundar, Ewing tenia uns 5 anyets), i de fet no va fer cap esforç especial per unir independentistes i "nacionalistes", sinó que sempre es va posicionar de manera clara i taxativa a favor de la independència d'Escòcia i de la defensa que de la mateixa havia de fer, sense mitges tintes, l'SNP. I en segon lloc, i més important: des del moment de la seva fundació l'SNP ha anat patint nombroses divisions, escissions i expulsions justament degut a disputes a l'entorn del caràcter independentista del partit, d'una banda, i del seu discurs social, d'una altra.

Pel que fa al seu caràcter nacional, l'SNP va néixer, efectivament, com la fusió entre un partit independentista, el National Party of Scotland, i un d'autonomista, l'Scottish Party. Tot i que d'entrada, per facilitar la fusió d'ambdues famílies, es va obviar en el primer programa del partit el dilema entre independence i devolution, el fet és que l'SNP adoptà aviat un discurs desacomplexadament independentista, que va ser el que va empènyer la independentista Winnie Ewing, en ésser escollida diputada de l'SNP pel districte de Hamilton, a proclamar davant els seus seguidors: "Pareu el món, Escòcia vol pujar-s'hi!". Tanmateix, aquest viratge cap a l'independentisme no es produí sense divisions: el propi fundador de l'SNP, John McCormick, abandonà el partit en constatar el seu fracàs a l'hora de convèncer els membres del partit que donessin suport a una agenda devolucionista en comptes d'independentista.

Tampoc no han sigut menors, al llarg de la història del partit, les disputes a l'entorn del seu caràcter social. El National Party of Scotland, a més d'independentista, era de centre-esquerra; l'Scottish Party, a més d'autonomista, era de centre-dreta. El partit romangué dins una certa ambigüitat ideològica en aquest sentit, no exempta de problemes, fins que a la dècada dels 60 va començar a sortir de l'extraparlamentarisme, moment en el qual va començar a adoptar un posicionament moderadament progressista. Això va disgustar tant els qui preferien que l'SNP fos únicament un partit independentista, ni de dretes ni d'esquerres, que s'agruparen dins la Campanya pel Nacionalisme a Escòcia (CNE); com els qui demanaven un posicionament més decididament d'esquerres, que lligués el discurs independentista amb un projecte de reforma social en favor de les classes populars. Aquests últims es van agrupar dins l'anomenat Grup del 79. També va aparèixer sobre les mateixes dates un altre corrent intern, anomenat Siol nan Gaidheal, que apuntava a les mateixes tesis que la CNE però amb un matís: SnG demanava que es deixés d'atorgar prioritat als arguments econòmics en favor de la independència, tot justificant aquesta darrera en una reivindicació essencialista de la identitat escocesa, associada especialment amb la cultura gaèlica.

Avui dia, l'SNP ha superat amb èxit tots aquests debats i, efectivament, està governant Escòcia. Però, al contrari del que assumeix Terradellas, la superació d'aquests debats no ha vingut donada per una unió entre independentistes i "nacionalistes" en un sentit ampli, ni per una pretesa indefinició del partit quant al seu horitzó social. L'SNP és per un cantó un partit obertament independentista, que té per lema "Alba heatha snein o reo"(en gaèlic: "Independència i futur d'Escòcia"); i, per un altre, un partit decididament d'esquerra socialdemòcrata, que s'ha passat les darreres dues dècades denunciant el viratge dels laboristes a la dreta, i que justament els hi ha guanyat el decisiu electorat obrer a Escòcia a base de fe'ls-hi la competència per l'esquerra. L'SNP ha promès i segueix prometent que la independència significarà més ajuts socials, més despesa en educació i sanitat públiques, més igualtat entre homes i dones, més drets pels i les immigrants, i més possibilitats d'emancipació pel jovent. L'èxit de l'SNP ha estat justament demostrar al poble escocès que allò que la majoria del mateix vol a nivell social (a saber: un Estat del Benestar tan potent com el dels seus veïns noruecs) requereix de l'Estat propi com a condició no suficient però sí necessària.

Ah! Per cert. M'oblidava d'explicar un detall sobre com van acabar els i les joves del Grup del 79, aquells qui volien que l'SNP virés definitivament cap a l'esquerra independentista. Resumint molt, la cosa és que se'ls va expulsar al cap d'un parell d'anys de constituir-se en corrent intern de l'SNP. Tanmateix, poc després de l'expulsió van ser readmesos, i a la pràctica (i amb una certa moderació) el partit va acabar adoptant els seus postul·lats. Molts dels joves líders d'aquest Grup van acabar esdevenint dirigents de l'SNP. Un d'ells es deia Alex Salmond. I a partir d'aquí, la resta de la història segur que, si fa no fa, ja us la sabeu.

No m'agrada que espoliïn fiscalment el meu país. No m'agrada que neguin el nostre dret de decidir, sigui sobre la independència o sobre un minso Estatut retallat. No m'agrada que cada cop que m'arriba una notícia sobre la UE sigui per dir-me que ara tinc menys drets socials. No m'agrada l'avenç de l'integrisme religiós, islàmic o cristià, arreu d'Europa. No m'agrada que als parlaments europeus, com a tantes altres institucions del Vell Continent, les dones estiguin tan evidentment infrarepresentades. No m'agrada que en nom de Déu o de la Tradició es discrimini o es persegueixi els homosexuals. No m'agrada que es consideri els immigrants una amenaça; tampoc no m'agrada allò de "papers per tothom". No m'agrada que en nom de la unitat del continent es pretengui exterminar la seva diversitat; tampoc no m'agrada que en nom d'un multiculturalisme mal entès es pretengui saltar per sobre dels drets civils, polítics i socials que als europeus ens han costat segles de lluites que encara no han acabat. M'agrada el projecte europeista, però no m'agrada gens la UE en la seva forma i contingut actuals.

I doncs, què vull? Vull uns Països Catalans lliures i socialment justos en una Europa que ha de ser dels Estats, però també dels pobles i dels ciutadans i ciutadanes. En aquestes eleccions europees Oriol Junqueras, cap de llista d'Esquerra i de l'Europa dels Pobles, és qui a casa nostra posa rostre i paraula a aquest ideal. No reformarà el continent ell solet, però anirà a parar a les files de l'únic grup polític que té la intenció real de fer-ho, l'Aliança Lliure Europea. I hi anirà en representació de l'esquerra independentista del meu país, a parlar del nostre dret a decidir, de l'espoli fiscal al que se'ns sotmet, del menyspreu de França i Espanya a la nostra llengua comuna, dels drets de les dones, del jovent, dels i les treballadores.

Perquè sóc jove, treballador, català, d'esquerres i independentista: per això aquest diumenge votaré el candidat del poble. Per això aquest diumenge votaré Oriol Junqueras.

Aquest 7 de juny la ciutadania catalana està convocada a les urnes per escollir els seus representants al Parlament Europeu. A banda de l'opció que es preveu amplament guanyadora, i que lamentablement no és una altra que l'abstenció; i a banda també de les opcions extraparlamentàries, els i les catalanes haurem d'escollir entre cinc grans projectes. Cinc grans maneres d'entendre el nostre país, d'entendre les nostres relacions amb l'Estat espanyol i d'entendre la pròpia Europa.

Per un cantó tenim el model de la dreta nacionalista representada pel Partit Popular, i que té el seu correlat europeu en el partit del mateix nom que opera al Parlament d'Estrasburg. Una dreta que és liberal quant a drets socials i intervencionista quan es tracta de salvar la pell dels especuladors i dels alts executius, que abomina de l'Estat quan del que es parla és d'apujar per llei el salari mínim però que demana la intervenció activa d'aquell per prohibir els matrimonis homosexuals, que es posa les mans al cap quan es parla de polítiques de gènere però que mira cap a un altre cantó quan els estudis mostren la persistent desigualtat entre homes i dones en l'accès als llocs de direcció de l'economia i la societat, que afirma que el problema és l'Estat i la solució l'individu però que entra en un atac d'histèria quan uns quants individus proclamen que volen separar-se de l'Estat que els hi ha tocat en sort i fundar-ne un de nou. Una dreta que vol una Europa més dels Estats que dels pobles, de les grans empreses més que de les grans idees, del dogma religiós més que del lliurepensament, i dels euros més que de les persones.

D'altra banda tenim un projecte que va del centre cap a l'esquerra i que està representat pel PSOE als Països Catalans (en les seves diferents versions sucursals) i pel PSE a nivell europeu. Un projecte que està majoritàriament integrat per partits que, amb les honroses excepcions de la socialdemocràcia escandinava, han vingut participant generosament de totes i cadascuna de les polítiques econòmiques i socials que han conduït a la crisi que ara volen imputar exclusivament a la dreta. No està de més recordar que el PSOE que ara va de gran defensor dels drets dels treballadors i adversari dels privilegis dels rics és el mateix que es va resistir fins el final a parlar de la crisi i de la bombolla immobiliària i que l'any 2004 va aprovar una reforma fiscal regressiva. Per no parlar d'altres partners europeus dels socialistes com Blair o Schröder, promotors de la Tercera Via, aquella socialdemocràcia que durant els anys 90 ens va intentar convèncer que les receptes econòmiques neoliberals eren les bones i que l'únic que calia fer era ajudar els individus més absolutament derrotats pel combat econòmic a recuperar-se i tornar a la càrrega. No cal dir que aquesta esquerra és tan al·lèrgica a tot el que soni a autodeterminació com ho és la dreta del PPE.

També podem escollir votar, per descomptat, les dretes autonomistes de les nacions perifèriques de l'Estat, agrupades en una efímera Coalició per Europa que deixarà de tenir efecte l'endemà de les eleccions europees, ja que alguns dels seus diputats aniran a parar a l'eurogrup liberal i uns altres al popular. Votant això, els catalans estaran votant bàsicament el pujolisme: una abrandada retòrica nacionalista que acaba traduint-se en una política social conservadora i en una discreta política de peix al cove, on tot el que tingui a veure amb la sobirania del poble català és eternament postposat sota la filosofia del "això no toca". Tant és així, que fins i tot el seu candidat, un conegut sobiranista afí a CiU com Ramon Tremosa, va començar la pre-campanya dient que a Europa no es va a parlar de sobirania. Com si hi hagués una instància internacional més important que la UE on parlar d'aquest tema. I millor que no ens preguntem què pensa aquesta dreta dels salaris mínims, de l'educació i la sanitat públiques o de les polítiques de gènere.

Per descomptat tenim també a l'horitzó el projecte de l'autoanomenada esquerra transformadora. Sens dubte que tenen un bon candidat al capdavant, com és en Raül Romeva. Sens dubte, també, que aquest bon candidat porta al darrere dos llasts: el de que la cúpula del seu propi partit no comparteix el seu entusiasme pels Països Catalans i per la seva sobirania, i el de que al cap i a la fi els seus socis de coalició son Izquierda Unida, un partit espanyol de conviccions federalistes però que de normal ha tendit a considerar la qüestió nacional com un problema secundari. D'aquesta esquerra podrem esperar bel·ligerància contra les polítiques socials conservadores que populars i socialistes impulsaran amb l'excusa de la crisi econòmica, però no pretenguem veure en ells el vehicle ideal per afrontar un dels grans reptes que la UE tindrà durant els propers anys: les lluites d'emancipació nacional que tindran lloc a llocs com Escòcia, Flandes o el nostre propi país. A més de que tampoc no podem esperar que siguin capaços d'afrontar amb maduresa els reptes mediambientals, on més d'una vegada i més de dues els veurem defensant posicionaments més basats en el tòpic que en la veritat científicament establerta.

I finalment, last but not least, tenim el projecte que al nostre país i arreu de l'Estat encapçala Oriol Junqueras i que al Parlament d'Estrasburg estarà representat pel grup de l'Aliança Lliure Europea - Els Verds. Un projecte que a l'Estat espanyol porta el nom de Europa dels Pobles i que integra les esquerres nacionals dels Països Catalans, el País Basc i Galícia, a més del partit Els Verds. Tant Europa dels Pobles com l'Aliança Lliure Europea representen el millor de la tradició progressista europea: la defensa de la llibertat del ciutadà contra el despotisme vingui de l'Estat, de l'Església o del Capital; dels drets dels pobles contra el nacionalisme obligatori dels Estats; de la igualtat contra la desigualtat; de la laïcitat contra la teocràcia; del progrés contra la reacció; i de la sostenibilitat contra la destrucció del medi ambient. En definitiva, la defensa del que podríem anomenar "el somni europeu", el mateix que proclamen els versos de l'Himne a l'Alegria. I el que és millor: comptant com a rostre visible d'aquests valors un candidat com Oriol Junqueras, un home tan valent com reflexiu que sap no només com dirigir-se al poble (que en sap, Deu n'hi do!), sinó que sap com dirigir-se també als que pretenen trepitjar el poble: mirant als ulls, amb el cap ben alt i amb les idees clares. Amb esperit d'entesa, però sense la més mínima voluntat de renúncia.

Així doncs, si el que vols són més drets civils, polític i socials per la ciutadania europea, més educació i sanitat públiques, més protecció del medi ambient i més llibertat per les nacions sense Estat del Vell Continent, no ho dubtis: vota l'Europa dels Pobles. Vota Oriol Junqueras!

(Aquest post és una contestació, des del respecte, a aquest altre de la Maria Vila)

Sóc ateu perquè estimant apassionadament la vida sóc conscient que ha sorgit per un fascinant procés espontani de selecció funcional, sóc ateu perquè crec que l'origen de les coses boniques que m'omplen de joia es troba en les pròpies lleis que han regit l'evolució de la matèria i això m'omple d'admiració, i perquè els misteris de l'Univers m'empenyen cada dia a preguntar-me amb més insistència sobre la seva explicació, que la Raó va abastant dia rere dia tal i com ha abastat enigmes pretèrits que semblaven irresolubles. Sóc ateu perquè sempre vull saber més i creure menys, i no em canso de preguntar i qüestionar i mirar de respondre des de l'argument i no des del desig, i sóc constant si les llums de la Raó m'il·luminen, si sempre hi ha aquesta esperança de coneixement darrere de tots els llocs on poso els peus, empés per la bellesa i les ganes d'entendre-la a més de gaudir-la i les ànsies i el desig de moments bonics. A vegades, gairebé semblant un enamorat sense remei, sospiro i mirant el cel estrellat, i baixant després la vista i contemplant les pedres, els éssers vius i les creacions de la Humanitat i només exclamo "que bé!". Sóc ateu perquè no tinc temor a mirar la realitat tal com és ni a cercar la felicitat sense remordiment. I sóc ateu perquè sempre em sembla un regal del moment el poder tornar a casa, i perquè malgrat les filigranes em consola saber que, quan no tingui un lloc on tornar, sempre el podré bastir amb les meves mans com a home lliure que sóc. Sóc ateu perquè em fascina sentir el pes de milions d'anys d'evolució còsmica a les parets d'un monestir, que és obra d'individus de carn i ós i no de l'inexistent Déu a qui va consagrat, i perquè sé molt bé com fer-ho mirant al meu voltant i pensant “tot això, i jo mateix, som el fruit de la història més meravellosa mai esdevinguda”, mentre la memòria em va portant passat, i present, i tot el que estimo i tot el que he d'estimar encara. Sóc ateu perquè sé que sóc lliure, perquè sé que no hi ha ningú allà dalt que vetlli per mi quan vaig a dormir, ni quan em desperto, de manera que la responsabilitat dels meus actes recau exactament en mi mateix. Sóc ateu perquè tinc raons per ser-ho i no tinc, per tant, cap problema en justificar-me. I no em crea cap ansietat saber que no sóc el producte de cap dissenyador intel·ligent, sinó d'aquest majestuós Arquitecte Cec que és el propi Cosmos, l'Univers antic i immens del que forma part tota vida, tot pensament, tot ésser, tota cosa que ha sigut i tota cosa que serà

(Publicat a la web de la Xarxa Renda Bàsica)

La crisi econòmica afecta d’una manera molt més gran que no es pensava només fa uns mesos. Actualment tothom mínimament informat comparteix el parer que som davant una situació de crisi sense precedents des del crack de 1929. Però fa poc més d’un any encara eren molts els qui consideraven que érem en una situació econòmica dolenta, però de durada molt curta. D’acord amb aquesta visió, es tractava d’una més de les diverses crisis que hi ha hagut des de mitjan segle passat. Tot indica que això no és així.

Les conseqüències socials d’aquesta crisi són greus. Tot i que és impossible dir si a mitjan 2009 som al començament o a l’equador de la crisi (al final, és segur que no), algunes de les conseqüències ja en són catastròfiques. Especialment per als sectors de la població que han perdut la feina. L’increment de l’atur s’esdevé a una velocitat i magnituds desconegudes durant moltíssims anys. Totes les previsions fan curt en saber-se les dades reals. Cap previsió no va dir que la taxa d’atur arribaria al 17,3 % el primer trimestre de 2009, com ara sabem. Hi ha previsions d’alguns investigadors que xifren en fins al 30 % l’atur cap al final de 2010. En qualsevol cas, a mitjan 2009 el nombre d’aturats al Regne d’Espanya depassa oficialment els quatre milions. Agreuja el futur el fet de saber que la recuperació econòmica, quan finalment tingui lloc, no podrà absorbir en poc temps aquests nivells d’atur. En el millor dels casos, caldrien molts anys de creixement sostingut per a absorbir els cinc milions d’aturats a què estarem a punt d’arribar, o que fins i tot haurem ultrapassat, en el moment culminant de destrucció d’ocupació.

El percentatge de pobres de l’economia espanyola ha romàs molt estable durant les últimes dècades. La crisi econòmica comporta un augment molt ràpid de la pobresa. Han calgut taxes de creixement econòmic substancial durant els últims lustres per a mantenir la proporció de pobres propera al 20 %, mentre que la situació actual farà augmentar la proporció de persones sota el llindar de la pobresa.

L’impacte generalitzat de la crisi també ha palesat les evidents febleses d’una xarxa de protecció social deficient, fragmentada i contradictòria. El govern ha quedat obligat a activar precipitadament nombroses mesures d’urgència davant la crisi, les quals agreugen, si és possible, l’arbitrarietat i els biaixos del nostre sistema de protecció social.

Davant una situació com l’actual, creiem que la proposta de la renda bàsica, una assignació monetària incondicional per a tota la ciutadania i persones amb residència acreditada, podria suposar molts beneficis per als sectors de la població més durament afectats per la crisi. Tot i que és obvi que la renda bàsica, per importants que siguin els efectes que pogués comportar, no és cap mesura que per si mateixa pugui acabar amb la crisi, no tenim cap dubte que podria esmorteir-ne les conseqüències més dures per a aquests sectors de la població. I diguem també que el fet de defensar la renda bàsica en una situació de crisi econòmica no significa que no considerem que no hi hagi bones raons per a defensar-la també en èpoques de prosperitat econòmica. El que volem només és indicar que algunes de les qualitats de la renda bàsica que poden tenir efectes beneficiosos en situacions econòmiques estables, guanyen encara més força en una situació de crisi econòmica greu com l’actual. Per què?

En cas de perdre la feina, el fet de disposar d’una renda bàsica indefinida suposaria afrontar el futur de manera menys preocupant. Tot i que aquesta és una característica de la renda bàsica per a qualsevol conjuntura econòmica, en una situació de crisi, en què les xifres d’atur són molt més grans i les pèrdues constants de llocs de feina creixen de manera accelerada, la característica esmentada de la renda bàsica ateny més importància social. El fet de disposar d’una renda bàsica, quan el volum de l’atur és creixent i, per tant, les promeses de reinserció laboral o de trobar feina sonen a mentides pietoses, permetria assegurar, encara que fos de manera austera, el futur més immediat.

La pobresa no és només privació dels mitjans materials d’existència. La pobresa es tradueix també en dependència de l’arbitri o de la cobdícia d’altri, trencament de l’autoestima, aïllament i compartimentació social de qui la pateix. En una situació de depressió econòmica en què, com hem dit, els percentatges de pobresa augmentaran de manera significativa i aviat podrien arribar a una proporció d’un pobre per cada quatre habitants, la renda bàsica suposaria un bon dic de contenció d’aquesta onada de pobresa.

Una renda bàsica constituiria, així mateix, un poderós incentiu per a la recerca de feina per a tothom qui l’ha perduda, atès que, a diferència de les prestacions condicionades que hi ha ara, no desapareixeria com a tal quan hom comencés a cobrar un salari. La renda bàsica eliminaria l’anomenat parany de l’atur, la qual cosa permetria afrontar la recerca de feina amb més eficàcia i menys pressions coercitives per als treballadors, les quals acostumen a redundar en la proliferació de feines mal pagades, escassament qualificades i de poca productivitat, i obriria perspectives interessants per al creixement de l’ocupació a temps parcial triada voluntàriament.

El fet de percebre una renda bàsica suposaria reduir el risc en el moment d’endegar determinades activitats d’autoocupació. A grans trets, hi ha dos tipus d’emprenedors: els qui tenen un suport (familiar, la major part dels cops) que els permet plantejar-se un petit projecte empresarial de manera raonablement segura, i aquells per als qui l’autoocupació és l’única sortida laboral. En el segon cas, el risc en què hom incorre no és només perdre la inversió, sinó també els mitjans de subsistència, la qual cosa fa que qualsevol decisió d’inversió acostumi a resultar molt més atzarosa. Però el risc no acaba aquí: sovint, la manca de capital inicial retreu emprenedors potencials. La renda bàsica, en canvi, permetria als emprenedors del segon tipus capitalitzar el petit projecte empresarial i, alhora, no dependre tant de l’èxit per a sobreviure. En una situació depressiva, la renda bàsica, a més de ser un incentiu sempre més gran per a emprendre projectes d’autoocupació que si no hi és, suposaria una garantia més gran per a poder afrontar, encara que fos parcialment, les eventualitats d’un possible fracàs en una iniciativa d’aquest tipus, com també la possibilitat d’emprendre’n una altra amb més possibilitats que l’anterior.

En una situació de crisi econòmica, els atacs als llocs de treball i als salaris són freqüents: el Fons Monetari Internacional, el Banc d’Espanya, el Banco Bilbao Vizcaya-Argentaria o la patronal CEOE, entre altres organismes, s’han manifestat sense miraments partidaris de la moderació salarial, l’acomiadament procedent, l’abaratiment del “factor treball” i la retallada de les pensions i de la protecció social. Assistim a un anunci permanent i renovat de presentacions d’expedients de liquidació o de regulació de plantilla, a banda de les innumerables petites empreses que tanquen directament les portes. Les lluites de resistència de més o menys intensitat per a intentar evitar els acomiadaments i el deteriorament de les condicions de treball són freqüents. D’entrada, la renda bàsica podria jugar un paper de caixa de resistència en les lluites dels treballadors per a defensar els llocs de treball. La crisi econòmica pot desembocar en un gran retrocés de conquestes socials durament assolides.

La renda bàsica podria ser un instrument eficaç per als treballadors per a resistir a aquest retrocés, com també una idea imaginativa per al reforçament i la redefinició d’aquestes conquestes socials, incorporant-hi els principis de més individualització, integració en el sistema fiscal, progressivitat, redistribució, lluita contra l’estigmatització i universalitat de la protecció.

La crisi actual ha palesat que, quan interessa i es considera necessari, s’utilitzen quantitats de fons públics enormes per a intentar salvar una situació provocada pels qui van apostar sense el més petit fre per la màxima rendibilitat de l’especulació financera. El volum dels recursos a mobilitzar o la complexitat política i administrativa no són, per si mateixes, raons per a oposar-se a considerar propostes importants i d’envergadura com ara la renda bàsica.

Aquestes són algunes de les reflexions que ens animen a presentar a organitzacions socials, partits polítics, sindicats, moviments socials i a la ciutadania en general aquesta proposta social, la renda bàsica, perquè sigui considerada seriosament com a instrument per a evitar les conseqüències de la crisi als sectors socials que, a més de ser els més perjudicats, no són en absolut els responsables que s’hagi desencadenat.

S’acaba de crear una subcomissió al Parlament espanyol per a estudiar la conveniència d’una renda bàsica. És un bon moment per a explicar les possibilitats d’aquesta proposta social. A la bibliografia acadèmica especialitzada fa temps que aquesta idea es discuteix amb rigor científic i que es presenten i consideren alternatives diverses referents a com finançar-la, com també a com concretar-la políticament. Creiem que ha arribat l’hora d’afegir al rigor acadèmic i científic la voluntat política per a avançar pel camí de la renda bàsica.

La precarietat i la inseguretat econòmica s’estenen a tort i a dret, fins al punt d’afectar sectors socials que, en un passat gens llunyà, gaudien de graus considerables de seguretat socioeconòmica. En aquest context la renda bàsica, com a xarxa material garantida universalment mitjançant una reforma del sistema impositiu, apareix com una via per a reforçar i millorar la seguretat material del conjunt de la població, condició necessària per a exercir la ciutadania.

Al número 154 de l'Esquerra Nacional va aparèixer un interessant article de l'amic Jordi-Eduard Perales. En Jordi-Eduard, secretari de la sectorial de política internacional d'Esquerra i ex-coodirector de l'Aliança Lliure Europea (l'europartit al que està adscrit ERC), hi reflexionava sobre el futur d'aquesta última formació. L'article comença explicant que, fins fa relativament poc, els partits polítics europeus amb prou feines tenien entitat pròpia, esdevenint bàsicament les marques europees de cadascun dels seus socis nacionals, regionals o estatals. La progressiva importància que ha anat guanyant el Parlament Europeu ha fet, però, que els europartits es vegin cada cop més necessitats d'adquirir una plataforma estructural i ideològica pròpia que solidifiqui les aportacions dels diferents membres i doni al partit en qüestió una visió clara de l'Europa que es vol construir.

Un cas típic d'aquest procés és el de l'ALE. Nascuda com a vaga aliança entre les esquerres nacionals de diferents nacions sense Estat de la UE, l'ALE ha anat construint amb el temps un discurs propi referit ja no només a com han de ser les parts integrants de la UE, sinó a com ha de ser la UE mateixa: progressista, federalitzant i respectuosa amb els drets de les nacions sense Estat. El projecte de l'ALE, però, té un llast paradoxal que implícitament Jordi-Eduard reconeix, i és que es tracta d'un projecte destinat a morir a mida que vagi aconseguint els èxits que es proposa. Al cap i a la fi, si se suposa que l'ALE aixopluga els nacionalistes d'esquerres de les nacions sense Estat de la UE, és d'esperar que un cop aquestes nacions passin a tenir Estat els seus partits de centreesquerra abandonin l'ALE per passar a formar part d'algun altre partit polític amb més volada, format per partits d'abast estatal. I això, resumint, significa que per exemple quan l'SNP aconsegueixi l'Estat escocès que pretén construir, tindrà pocs incentius per quedar-se a l'ALE en comptes de passar-se al Partit dels Socialistes Europeus amb tota la resta del centreesquerra de la UE.

Cal, doncs, que l'ALE es doti d'una identitat ideològica pròpia que li permeti deixar de ser la versió independentista-federalista del Partit dels Socialistes Europeus per passar a ser un partit que pugui ser també atractiu per a partits de centreesquerra estatals. I en Jordi Eduard apunta cap a un bon objectiu: el de que l'ALE esdevingui l'embrió de la recuperació del republicanisme federal europeu. Un espai polític que abans de la Segona Guerra Mundial tenia entitat pròpia arreu d'Europa, expressada per exemple en l'Izquierda Republicana d'Azaña, el Parti Radical et Radical-Socialiste francès, el garibaldisme italià, el galleguisme d'esquerres de Castelao, l'Acció Nacionalista Basca d'abans de la Guerra Civil espanyola o, per descomptat, la nostra Esquerra Republicana de Catalunya.

Les diferències entre l'espai republicà i el socialdemòcrata eren, en aquells temps, diferències d'enfocament i de matís, més que de programa immediat. Ambdós espais tendien a defensar el sufragi universal, l'expansió dels drets socials, civils i polítics i la socialització de la riquesa. De fet, la socialdemocràcia va ser fundada per republicans d'esquerres (com Marx o Engels) que, recollint l'herència de les revolucions republicanes dels segles XVIII i XIX, van renunciar al vell programa republicano-democràtic d'universalitzar la propietat privada (el programa, per exemple, d'un Jefferson) i van identificar en la mateixa propietat privada i en el capitalisme l'origen, a la societat moderna, de la dependència econòmica que els clàssics del republicanisme han denunciat sempre com a origen d'una dependència civil que fa impossible la llibertat republicana. Per tant, no és estrany que en els programes electorals (que, lògicament, fins i tot els socialdemòcrates volien aplicar abans que arribés la Gran Revolució Proletària, i que per tant es referien a qüestions molt immediates) republicans d'esquerres i socialdemòcrates presentessin propostes sovint idèntiques.

Tanmateix, la socialdemocràcia feia una aposta econòmica a llarg termini molt clara (la nacionalització dels mitjans de producció) i estava arrelada sobretot entre el proletariat industrial, en tant que l'esquerra republicana europea tendia a ser interclassista i dirigida per la petita i mitjana burgesia, cosa que de retruc feia que al seu sí convisquessin tant partidaris del socialisme (entés, com dic, com a nacionalització dels mitjans de producció) com de formes de socialització de la riquesa que no aspiraven a l'abolició del capitalisme. Degut a aquesta heterogeneïtat, a la coincidència pràctica amb els programes mínims dels socialdemòcrates i a la major clientela electoral obrera d'aquests últims, aquest espai republicà de centreesquerra acabà absorbit arreu d'Europa un cop acabada la Segona Guerra Mundial, quan els socialdemòcrates van acabar de descafeinar la seva aposta per la revolució socialista, tot postposant-la per un etern demà. Així mateix, els republicans democràtics sempre van posar un major èmfasi en la lluita pels drets civils i polítics que no pas els socialdemòcrates, pels quals aquells esdevenien eines per arribar a allò que realment es perseguia: els drets socials i, a la llarga, el socialisme.

Tanmateix, actualment la construcció d'un espai de centreesquerra superador (que no ben bé alternatiu) de la socialdemocràcia esdevé, cada cop més, una necessitat per moltes forces polítiques europees. D'una banda ens trobem partits de centreesquerra de nacions sense Estat que no son ben rebuts a la família socialdemòcrata europea, formada per partits estatals poc amics d'això de l'autodeterminació dins la UE. D'altra banda ens trobem també grans partits de centreesquerra sorgits recentment que, pel motiu que sigui, no semblen simpatitzar amb la idea d'integrar-se al PSE; és el cas, assenyaladament, del Partito Democratico italià, fruit d'una fusió entre un partit membre del centrista Partit Demòcrata Europeu i un d'afiliat al Partit dels Socialistes Europeus; naturalment, els dos sectors rebutgen per igual anar a parar al partit de l'altre.

En tots aquests casos, la pertinença a un partit de centreesquerra que recuperi els vells valors republicans que van presidir el naixement de la pròpia socialdemocràcia (i que aquesta ha oblidat amb el temps), com són la llibertat, la igualtat i la fraternitat, pot esdevenir un bon punt de trobada per a totes aquestes forces de centreesquerra que estan faltes d'un referent europeu estable i sòlid. L'ALE pot esdevenir, si s'ho proposa, el pal de paller de la construcció d'aquest nou espai de centreesquerra europeu. Igual com el centredreta del Vell Continent disposa de tres grans grups europeus on trobar-se (el Partit Popular, d'una dreta més clàssica, el Partit Demòcrata, més centrista, i el Partit Liberal-Demòcrata, més liberal), així mateix el centreesquerra europeu pot contemplar com un signe de riquesa l'existència de dos grans partits de centreesquerra, un arrelat a la tradició socialdemòcrata i una altra a la republicana federal.

Tenint en compte que no estem parlant de dues tradicions contraposades sinó que s'han entrecreuat al llarg de la seva història, la formació d'aquest segon bloc de centreesquerra hauria de servir per dues coses. La primera, a curt termini: formar majories parlamentàries conjuntament amb la socialdemocràcia europea per tal d'imprimir un rumb progressista a la UE i, al mateix temps, per forçar aquella a acceptar i defensar tota una sèrie de punts on no sol sentir-se còmoda (defensa dels drets lingüístics de les minories, del dret a l'autodeterminació dels pobles i de l'aprofundiment de la democràcia participativa). La segona, a llarg termini: servir de revulsiu per a que els propis partits socialdemòcrates renovin el seu llenguatge, projecte, discurs i fins i tot estètica, tot allunyant-los tant de la famosa Tercera Via (que, en el fons, no és sinó l'adopció d'un discurs econòmic neoliberal combinat amb fòrmules progressistes en matèria de drets civils i polítics) com de les fórmules més escleròtiques de la socialdemocràcia clàssica. Aquest nou republicanisme hauria de dur a terme, pel centreesquerra, la mateixa tasca que el neoliberalisme va dur a terme pel centredreta: revigoritzar i afirmar sense complexes els valors més vells i clàssics de l'esquerra més primigènia i, alhora, traduir-los en propostes atractives per l'electorat del segle XXI.

Tenint en compte el moment en que ens trobem sens dubte és una tasca titànica. Tenint en compte que l'ALE és quarta força (coaligada amb Els Verds) al Parlament Europeu, sens dubte és possible somiar amb dur-la a terme amb èxit i, el que és més important, posar-se a treballar per aconseguir-ho. Si l'ALE adopta aquesta perspectiva i se'n surt, pot esdevenir l'inici de la construcció d'una estructura internacional que, sota el signe dels valors del republicanisme democràtic, aplegui el centreesquerra a nivell internacional, d'una manera similar a com ho ha fet la Internacional Socialista durant tots aquests anys però esdevenint atractiva, també, per formacions de centreesquerra a les qui l'etiqueta "socialista" pot resultar incòmoda, com ara (assenyaladament) el Partit Demòcrata dels Estats Units. Només aleshores el centreesquerra mundial estarà en condicions de donar respostes globals als reptes globals. I el que és més important: amb els valors clars i el programa adaptat als temps que corren.

En un moment en que la crisi econòmica creada per uns pocs afecta a tants, i en que s'han demostrat per tant les limitacions del sistema democràtic i de l'economia de mercat tal i com esta organitzades avui dia, cal que algú alci la veu no per defensar propostes antisistema de dubtosa viabilitat, ni per acceptar acríticament els postulats econòmics del neoliberalisme (tal i com ha vingut fent la Tercera Via), sinó per recordar que els grans valors de la tradició republicana (Llibertat, Igualtat i Fraternitat) només són concebibles en un món on els hospitals i les escoles són públics i gratuits; on les persones no són discriminades en raó del seu sexe, ètnia o orientació sexual; on el naixement a una familia treballadora no coarta el dret del nen o nena a formar-se i pujar en l'escala social sobre la base del seu esforç; on ningú no ha de demanar permís a ningú per subsistir; on els governants són permanentment controlables (i controlats) pel poble; on el poder religiós està obligat a mantenir-se lluny de l'espai públic; i on els pobles són els únics amb dret a fer i desfer Estats i a traçar i esborrar fronteres. No m'invento res de nou, ni demano a ningú que ho faci. Amb recuperar els ideals dels revolucionaris republicans dels segles XVIII i XIX, de gent com Paine, Mazzini, Wollestonecraft, Jefferson, Robespierre o (per dir algú de casa nostra) Almirall, n'hi ha prou. El que deia: els valors de l'esquerra de sempre aplicats a l'Europa (i al món, si m'apures) d'avui.